de tant covar…

de tant covar l’esguard a les talaies…

– per quan la set em vincli l’ull vora la treva –

massa sovint m’ancora la belluma a la parpella

de tant furgar més enllá de la deriva…

deixant que em tenti, encara, l’eixuta pell

 de la prudencia inerta

com a una jove Ismene atemorida

que vol menjar la molla

j prò alimenta la crosta de natura morta

i du a la templa la tragèdia escrita

d’aquella passió  blana que no fa fil 

de passar agulla

i  empal·lideix

menuda i persistent com una pena

 

carmina ralde tant

jugàvem a omplir sots

jugàvem a omplir sots
amb la mesura justa de la pena,
pastàrem pa brunyit
a la fornal amb gruix de lluna plena,
de quina xeixa…
tu i jo ens férem la nit,
de quin alè espessit foníem les fogasses  amb mans fredes,
tu i jo érem terrissers a l’era de garbí
atiant l’oreig illenc
per batre dels estels la polseguera,
qui  ens duia la  roada i amarava el deler…
d’aquell desig  de llengua matinera
que  sol venia
i colpejava  ferest
com una pedra…

carmina ral

jugavem

quin  brogit …

quin  brogit que  desperta el so de l’arrel…
com la devoció pel túmul del jove branquell
que  fa nèixer gelosia d’un mateix,
de tot el que mor en l’instant d’un panteix,
quan la substància d’alló que es silent
ens taca encara de somnis  la  pell
i travessa el glavi de la veu
l’exuberància que dorm en lo breu

Quin brogit el silenci a l’esguard sempitern…
envejant  la mirada boirosa
del  cec

carmina ral

quin brogit

descriure no podria…

descriure no podria…
alló que amara de suor les mans
i  exalta la sang
i anticipa
de subtil fragància
el que encara no  es  fragant,
cóm  explicar  el desig del bosc
de respirar la branca
en fremir-lo l’aucell amb el seu cant,
els ulls als dits, el cor a les palpentes
eclipsat frec a frec amb els estels penjant,
cóm dir-lo  aquest deliri si sóc muda,
si  m’ engoleix la veu, golut,
aquest instant…

carmina ral

estels

com un desig

 

com  un desig travat damunt l’escorça dura,
el regalim diürn de pluja
m’anega  i no s’atura,

que muda ve la llum…
i com s’esbrava
l’escomesa del raig
còmplice de tenebra inconeguda

no en te la culpa el vent
que ja  prou  bufa,
ni la claror somorta
dins l’inapel·lable esguard
de la retina buida,

només el silenci…
adobant la frontissa de la veu fugida
fa descendir la vela
lenta i enterca…
com la vida

 

catmina ral

pluja

i el vent…

i  el vent em va guiar
vers la dolça indefensió de la terra llunyana…
vaig travessar ciutats
amb freda boreada
i  petja previnguda
damunt la rònega sorra de la duna,
guanyant  carrer al desert,les voltes i arcbotants,
les gòtiques columnes
i més al fons…enfilant l’azimut,
el suau perfil de la  porpra sanefa
des  d’on sotja  el demiürg
la fràgil mare-selva,

he olorat la crinera tacada del lleopard
el sensual perfil de la carnosa heura
arrapant-se a la pell de l’assolat palau
on procreà  la dea,

he vist dins la llacuna
que llisca  el fons rosat
Hermes Trimegist emergint al captard
escampant   del darrer sol  l’essència
i dins  l’ordre diví  qui sap  si imaginant
un nou  vorall  extraviat de l’existència…

carmina ral

hermes

del joi

del joi que amara el seny
cruix el reteniment…
que tanta força te l’amor
com desig paquiderm
i de tant d’inventar-lo
l’he anat escatant
i ja es grafit frevolenc
que ni guixa mot ni enravena pensa ment
i allavors…
quan minvat el  carbó,
faci una línia erma sense taca
ni  os,
em faré jo, de transparent, marcida…
punxa desclavada
d’un estel d’Orió
i endins  la vri lasciva
de la sang del  Centaure
en el gresol fecund, argilós i traquini
‘niré jo …a  inmolar-me

 

carmina ral

 

joi