més enllà…

més enllà d’Es Vedrà
la boira agresta
s’endú l’escarpadura
del teu illot llunyà

i tot alló de mi
que m’escriu el  poema
deixant rastre d’escuma
rera el llast  enllunat
i tot alló dorment dins la teva pena
orfa de les manyagues
i altres estims…

més enllà de la mar
de sal retuda 
per dibuixar brodat un sol d’abril,
sense  parany d’enyor
apàtrida i perduda
i el teu amor silent surant enmig…

 

carmina ral

esvedra

no em fa por…

no em fa por despullar-me
el meu… es un bell nu

– vinclada duc la pell
mig de sol, mig de fum –

mollament sent la lluerna
com va  tatuant i brunz…
la lírica marcida amb el seu crit golut

i no em fa por ennuegar-me
amb nus fressat d’acer…
la pena prenc del pètal,
de podrir-se entre retxes
sota un  agost extrem…

carmina ral

bell

tinc una llavoreta…

tinc una llavoreta
en un solc ben  dins
que es malvasia dolça
arrelada al pit,
quan la vinya es ombreta
i baixa a pleret
de  la  lluna prou plena
vora el coster…
blanca  d’una garnatxa
i del sauvignon,
el gewürztraminer
o el picapoll…

prò si la lluna es fa roja
farà un vi fosc
d’aquell plor del sarment
a l’ampolla clos
amb gust de carinyena
o del merlot
del trepat de la Conca
o del noir pinord…

carmina ral

llavoreta

reemplaçaré les portes…

reemplaçaré les portes cansades
dels seus murs,
les vermellors  safranes  dels balls i les tonades
d’aquest món inmens tant costerut
d’antics carrerons i rambles empinades
les branques  del meu poble diminut…

caminaré lliscant la sal de les engrunes,
les soques quasi arbrades,
embarbussats el  peus
de tantes altres cames,
damunt la terra esquinçada del desert
avançaré per rebre la contra  del meu vers
fins fer-ne de la pell l’únic recer 
penjat  indolentment
a l’armari d’entretemps

carmina ral

reempl

com descloure…

com descloure en un gest
el peu mediterrani que el most fa enterbolir?

el cicle virolat d’aquell encís
que al clos de llicorella
evoca en el mestratge l’arrel de Dionís,

com descloure en el tap
l’entranya del raïm?
la justa transparència
sobre el gra envellit
que estructura en boca
i carrega el sentit
dels aromes i notes del brot genuí,

com descloure en  l’art del cupatge les races del  vi..?

 

carmina ral

dionis

 

 

 

m’ha pres…

m’ha pres el rumb
una centella
viva en el ressagot
de mar desfeta…

a recer  de l’amnèsia…
m’ha  pres el vent el  mot
per donar nom a la inclemència
i a l’incert horitzó  neulit de boira

puix no devasta la nosa vora el ras
sinó,saber-la intacta,la memòria…

 

carmina ral
pres

de nou en el respir…

de nou en el respir
l’espera amiga…
sentir el gust de la calç,
la pal·lida grogor,
carràs de Macabeu
assaborida,

m’avança titil·lant  la jovenessa
damunt la flor de fruita blanca
a la collita,
la desvetlla de fusta, persistent i antiga
que ja s’aireja de Milmanda a l’Abadia,

sentir  la companyia del seu plor
i del gotim que neix subtil
i fructifica
estimant  la maduixa i la cirera
per ser-ne amb elles  beuratge de la terra

i quan s’aturi la corrua del esforç nodrint la primavera
de saó i d’aroma l’harmonia…
dolçament despampolar els sarments
per quan arribi, com un fill,
la verema de la vida…

carmina ral

de nou