dies…

dies sense cap mot
per fer dreçar paraula…
sento els crits de la veu
vessant-me els ulls de parla…
dies de giravolt,
d’espiral  oxidada,
glapir dels aigüerols
que han fet bassals de nit
emmirallant  de rou
tota la fosca blava…

dies de peu descalç,
tentina emparaulada
per no petjar escampall
de sal feta deriva…
sibil·la en sóc d’un mar
i en prenc la plaentia
-la bala del desig
d’una arma enterbolida-

carmina ral

dies

Anuncis

hi ha un forat…

hi ha un forat
de mans gastades…
un forat de rels que escupen
encenalls que han madurat
el furor de les paraules…
i que no ha sigut capaç
d’engolir-me  aquest verí
que es privilegi de l’ànima
i la penja desmembrada…
de les ombres de la tija
al llindar de la liana
i a les branques de vellut
d’aquell déu emmetzinat
que somia incertituds…
tan serenament confós
com voluptuós Tannhäuser,
sempre embadalit de bosc…
de desig inabastable…d’immolar-se

 

carmina ral

 

hi ha un forat

potser un vell blues…

potser un vell blues tocant…
o l’excusa del vers
amb la rima assonant,
plaer tan d’incert de futur ignorat…
conciència de coincidència
infaust choc frontal
que escapa al control
i em fa presa com Dafne
al llorer de l’amor…
o em fa Sierva Maria
d’aquell  dimoni foll
i d’estat de setge
hostatge sense por…
que enlluer-na de far
i va fonent a blanc
o  es com la poesia
una qüestió ventral
que entre els dits i la boca
urgent…cal abocar
 

carmina ral

blus

la bellesa…

 

l’innocència tèbia
d’unes mans infants…

les ales esbeltes
de polzes nusats
batent inexpertes
la fondària estesa
que abasten les valls…

aquella veu tendra
des de la distància…
-urgent demanant-

amor,quan vindràs?

i es que la bellesa…
no era Tadzio
assenyalant el Mar…

 

carmina ral

venecia

camí…

camí que davalla
com rasant de llàgrima…
drecera  argentada
mossegant tristors,
camí que fet d’aigua
s’ha endut la garlanda
del cap de la fada,
del bec del colom,
camí assedegat
sense empar de rosada
que apaivagui escletxa
que assossegui el gorg…
camí del graffit
que perboqui els mutismes
de totes les boques del món…

bell camí  de  vers
escrit amb spray groc…

carmina ral

siga-el-camino-amarillo-1

ara que tinc el cor…

ara que tinc el cor
palpitant les entranyes,
que m’ha quedat el séc
aviciat  d’emmotlla’m
al persistent desert
de les cendres amables…

ara que’m puny la pell
l’efímer  espurneig
d’aquells somnis surant
les llunes foradades…

es quan vetllo un desig
aliat de robines
projectant el mossec
de la boca del temps
vers parets d’un present
abillat  d’ombres xines…

carmina ral

Mairena4-1

hi han cimeres…

hi han cimeres sagrades…
artèries que es fan ceps,
a les brises dels pàrams
invisibles senders…
i a la molsa enterrades
la guarda d’aquells Lars,
la  nit feta paraula,
partícules d’un temps…

hi han uns còdols de  bassa
que he deixat dins el forn
a coure amb les fogasses
per desvetllar el record
que a mil·lers de kilòmetres…
on vessàrem  passions
i on de lava ens foníem
allà…jo encara hi sóc…

carmina ral

cimeres

que senzill…

 

que senzill que seria
d’un sol cop de vent
espolsar la sorra
que encrosta  la pell
o…potser fregant
amb manyopla de crin
encertar a badar
aquell vestit  a bocins,
que’m redoli l’esquena
el sediment…
descloent  rescloses
respirar el clivell
i fer-me marjada
d’antic pensament,
puix l’aridesa es taca
i adhuc revesteix
tota l’íntima fondària
dels anhels…

carmina ral

que senzill

als ulls…

 

als ulls un verd d’oliva…        
al pit…vellut d’ametlla a punt de madurar,
prò a la fi…de  corfes adherida,
sóc bígar resistint fora la mar
que a la pell mareperles m’han fet vincle
i  prou que’m dol d’escata…despullam,

l’equivoc entrellum vora tardor desnia
ambigües tremolors d’amor inconegut…
si arriba un feix de lluna 
que’m clogui les ferides !
amb la tebior blana del  seu dir nocturn…
  
o que  la terra audaç  alenant odissees
m’aferri a l’espadat al davallar lluïssors,                                    
que des de les arrels fins les agulles primes
si m’ha de fer triar… destriaré  amargors

 

carmina ral

620a2bb15b51c87e78f6fa02be7725e6