No et moguis…

No et moguis.
Esllavissa el cantell…
carreus  a l’ànima,
però has de creure…
en el clos designi de la Moira blanca,

si vestida de maó
et segella aquell mall
que empeny la forja…
amanyaga’t  de rou
per ofegar-la
i nua ,amb  calma molla,
tot l’enrenou del aigua…

 

carmina ral

moira

 

 

 

Anuncis

quan muda…

quan muda el color de fulla
vers la llunyania aspra
sento olor d’ombra madura…
esmolant el vent que brama,

sento la parla del salze
quan del cor li floren brulles
quan crepita l’espurneig…
de riu fred fluent escumes
sento veu  prima de pluja…
damunt la terra que’s mulla

carmina ral

quan muda...

 

heus ací…/he aquí…

 

heus ací la immensa flama
enfilant-me pels cabells…
se m’envola per l’espatlla
un pica-soques vermell,
mata escorça per fer un sot,
prò a mi em perfora el neguit,
dins la litùrgia del bosc
nafra d’abre  esporuguit…

———————————–

he aqui la inmensa llama
enhebrándose en mi pelo
y aletea por mi espalda…
un pájaro carpintero
solo por hacer-me un hueco
el árbol aguanta el miedo
de abrazar-me noche adentro
en la litúrgia de un bosque
que me perfora el aliento…
carmina ral

aci

a voltes…

 

a voltes m’ha semblat
que visc en un redol
d’inexpugnable glaç
vencent el dring de sol…
navego dins l’oneig
d’hexàgons entre boires
on moren els cristalls
que nèixen i s’esborren…

però un fresseig de ma
s’envola migratòria…
per escampar l’escuma
de un mar desconegut
i es desperten els fills
dels mots que encara dormen,
que jo ,sense preguntes ,entretinc,

immens al clos de l’iris:
més d’un mil.lió aturat
de cirerers en flor caient a l’infinit…

 

carmina ral

a voltes

inoïda…

m’ennuega la paraula que no crida,
el silenci moll
que per dins em crepita,

m’espanta el somic
de la veu inoïda,
del que encara no he escrit
i la vida…
es finita

 

carmina ral

inoida