n u s

en la forja del viure
vaig vestida d’un foc escrit a l’astre…

el cos rebel,embriac

de tant de furgar el bulb
allà on cova el coratge

i que ha nascut del plany
des de la llum morada

com un nus dins la fosca
artesana…habitada,

que recorda en l’escorça
  l’origen de l’arbrat
i en els anells tallats
  la muda
en les memòries…

carmina ral

nus

impotències…

he cercat rentar-me la ferida…
endinsada en el bassal que es diu oblit,

però l’aigua fa un pou nu sense sortida,

com l’instant del gest que fent camí
s’entrebanca a la cruïlla

i  el desig…

el desig
no es altra cosa que l’esguard
que aguaita profanar
la plàcida ceguesa del miratge
i  el bada amb rebel·lia…

a la fi…que es l’horitzo si no l’impotència infinita d’una línia?

 

carmina ral

pies-agua