exilis

la set enterca,

com gabiers talaiant…
topar de cara
amb  la inclement letàrgia del que es fon,
mirar-nos en el blanc
de fosca emparaulada
perquè el desert la digui 
l’espatlla de la por

i  sota la línia divisòria…
un deix d’exili
per beure’ns la nuesa en aquell glop,
trencat per sempre el límit
absents de llunyania…
cosits
a una única remor

carmina ral

exilis

mides

quan a la vora de l’ambigua lluor
vernal i sedentària,
engoleixi la pell la punxa amarga,

m’allunyaré de mi,
m’allunyaré en sentir
de l’erosió
l’aspre contorn de la distància
d’aquell  ventall de  noms i dols
que suren untuosos dins un mar  impronunciable,

quan  dintre la mesura
de set desaforada i  ofegant-me,
retrobi intacta
l’antiga malaltia llegendària,
m’allunyaré …
per ser a la fi
conscient
de que en la llunyania
no hi haurà mai  sextant, ni peu de rei…ni mida

carmina ral

sextante

 

amb qui callo

 

encara i amb l’esforç de filar prim

he refusat el llast prop de la riba

puix sé que no és aquell amb qui convinc

la dolça beatitud de la rutina

sinó aquell amb qui  callo

tota la brosta dels ossos

que em palpita

i em talla aquesta mar

que imanta quan arria

i fa emmudir de parla

la dèria de deriva

el dolç so del desig

que  la mandràgora crida…

 

carmina ral

amb qui callo

 

veus

i si duc la veu rebeca
i si em punxa el card en flor
boca de tenebra oberta
veu pròfuga  d’infracció

i si trontollo a la vora
i em trabuca la raó
raig de veu esventraombres
veu que  engresca  nit  d’amor

i si la veu em tremola
si fa fressa de remor
és per qué el poema endreça
i  diu : – tira… sense por-

 

carmina ral

veus