coltells

es viva aquesta veu…
la sento néixer,
deconstruir  clarors
per por d’entendre
les ombres de l’infant
que encara em vencen
i pesen al meu pas
com heures fetes pell
els averanys que em creixen
i esmolo, la fulla del coltell
per veremar  llavors
dins les tiges extremes
i esquinçar  la foscor
i  la dent de lleó
per no voler… voler-te

 

carmina ral

coltells

Anuncis

erràncies

quan esclata el tornaveu…
m’encenc xopa de revolta,

volo a aquell temps sense déus
sotjant les eixides mortes,

quan penjavem mitjons vells
damunt de les washingtònies

i arribaven fetes miques
les lluïssors de la claror 
suspeses dels prims de boira,

les  bombolles fent retop
allumant de venes grogues
llums del teu far sangtraïdes…

mentre l’embornal xuclava
amb l’errància de les ones,
la música de les vides…

 

carmina ral

erranacies

prenys

com arribar a destemps al full tancat,
a l’espai fronterer del breu Estat
on conquerir
alló que en diuen nord
en territori vast
i  del poema limítrof, incomplet,
fer-se  ocupant,
com un hostatge nu en úter alié,
volent parir d’entre la runa el vers,
que res pugui mancar ni res sigui sobrer
en aquell preny procreant

sobre el paper

carmina ral

 

prenys

vorals

el sentit viu als marges…
del ball desconcertant  de les imatges

tot el que parlem…tot el que callem…

qui s’endú només amb una ma
allò que el temps ha deixat a la banda del vertent?

potser…l’equivoc sonris
capcotat de l’espina
que prem escapolit,
deixondint alhora, la follia
de la flor més viscuda
curulla d’haver crescut
a una arrel migrada
sorda i cosida

 

carmina ral

 

vorals 2

ranqueig

has menystingut la neu
tacada de sang blava
i  ofegant-la,  la fons,
dintre  el cubell  rosat
on vessa la vesprada,
en el fons…temorós del tedi natural
que dins la simetria
acaba per trencar
la dolça pertinença inofensiva…

desitja els ulls que han vist
mudar en la teva pell
la pell bessona de totes les escorces
i que en l’oblit arrisquis
el breu enganyatall de la memòria,
que et faci treva vers la vida
aquell subtil ranqueig
on la paràlisi
fa temps que s’endevina…

carmina ral

ranqueix

jugàvem

vinclava el meu cos l’herba…
jo em veia, en aquell pes,

els joncs entercs de l’heura
gronxaven  grops  de vent,

i el vent i jo jugàvem
a tornar llises les pedres
pels cantells,

sortíem a les canyes
després de batre el riu
enfarfegats de cels…

i era una eixida el temps
d’aquell estiu morint-se…

una 
        ferida  
                      més

 

carmina ral

jugavem2

metzines

pel clivell mig clos de l’ull
em veia fugir trista,
l’ànima, com un furt,
vora la nit envista
i a tocar de la son
esmicava basardes
per fer-les cabre  totes
dins  les pestanyes

amarada del  rou,
llavors i volves
la retornava el jorn
metzina d’ombres…

 

carmina ral

metzines

saors

has navegat  prop  la riba
entre carícia i emprenta,
pintada durs la roella
al teu vaixell “primavera”
en aquests temps de saó
que han desxifrat tants estius
p’rò una sola, de tardor…

i vens i em cremes de llavor
que com el glaç ja no espero
d’aquell fang mig adormit
dins la puncella de llot,
per moldejar-me de nou,
per començar-me  de zero…

 

carmina ral

saors

bales

no vull témer la bala
que torna en argent viu
la  sang dintre la ràbia
no vull témer aquell  riu…

no vull témer la bala
que fa sota els genolls
un forat gros i esberla
l’escorça de tants troncs,

no em vull tallar les cames
per paura del congost,
sols habitar els estòmags
d’aquells que ja no hi son…

carmina ral

bales

relíquies

sense àncora…
en direcció al mar mort
o mar dels que no tornen,

has fet comparèixer a la paret l’exvot,
record d’un forat sot
entre les mans inertes,
incorruptes i seques
d’alló que ja no arriba,
que t’ha tocat el cos
mentre tudes els deutes
i et supuren renuncia les latències,

sense àncora…
el perllongat capvespre cadmi
s’obre al sinuós baterell,
voleia en blanc brut el parrac  i perdura en el zel
el dolç presagi
que en silenci engalana la rosa dels vents
tot fent  girar l’agulla
cap el sagrat viarany
on s’enfonsarà  el temps
a la llacuna…

 

carmina ral

reliquies