fitem ací…

fitem ací…fitem allà…
recolzats  al xamfrà,
– nem fent com un que espera –
a  qui, sense avisar
s’abisma en el miratge obac
de les consciències,

no li cal mirar el fons
del bòtil en part buit
–  les panxes, son  sovint, la meitat plenes –
ni arrisca sense veu
consell per consentir
allò que posseeix
després de desitjar…
-com mot que no sap dir
la punta de la llengua-

aquest a qui aguaitem…
no du  espasa de foc 
ni ardit cisell
per quan el gebre es vessa,
només la blana estora
per recolzar aquell ull
que mira  prim
al temps indefugible d’una  sotja
el precipici on cau
lenta i feixugament
tot allò que s’enyora…

 

Una  petita aportació en forma de relectura poètica del film “Teorema” de  PP.P.

 

carmina ral

fitem

Anuncis

que estanc s’em fa…

que estanc s’em fa el deixar-me anar…
ja post el raig llunyà que encegava la cambra,
que vasta
la llaura d’aquest camp que adoba la nostàlgia,
gratar  la gleva espessa…
i encara amb ungles fosques
endreçar el calaix on es cova el desig
amb la perfecta dèria que fa la set de l’aigua,
cóm crema  la intempèrie que em dissocia l’ànsia…
entre  l’espera incerta del neguit que enrampa
i el pes melós de les raons
damunt la taula…

carmina ral

 

estanc

de tant covar…

de tant covar l’esguard a les talaies…

– per quan la set em vincli l’ull vora la treva –

massa sovint m’ancora la belluma a la parpella

de tant furgar més enllá de la deriva…

deixant que em tenti, encara, l’eixuta pell

 de la prudencia inerta

com a una jove Ismene atemorida

que vol menjar la molla

j prò alimenta la crosta de natura morta

i du a la templa la tragèdia escrita

d’aquella passió  blana que no fa fil 

de passar agulla

i  empal·lideix

menuda i persistent com una pena

 

carmina ralde tant

jugàvem a omplir sots

jugàvem a omplir sots
amb la mesura justa de la pena,
pastàrem pa brunyit
a la fornal amb gruix de lluna plena,
de quina xeixa…
tu i jo ens férem la nit,
de quin alè espessit foníem les fogasses  amb mans fredes,
tu i jo érem terrissers a l’era de garbí
atiant l’oreig illenc
per batre dels estels la polseguera,
qui  ens duia la  roada i amarava el deler…
d’aquell desig  de llengua matinera
que  sol venia
i colpejava  ferest
com una pedra…

carmina ral

jugavem

quin  brogit …

quin  brogit que  desperta el so de l’arrel…
com la devoció pel túmul del jove branquell
que  fa nèixer gelosia d’un mateix,
de tot el que mor en l’instant d’un panteix,
quan la substància d’alló que es silent
ens taca encara de somnis  la  pell
i travessa el glavi de la veu
l’exuberància que dorm en lo breu

Quin brogit el silenci a l’esguard sempitern…
envejant  la mirada boirosa
del  cec

carmina ral

quin brogit

descriure no podria…

descriure no podria…
alló que amara de suor les mans
i  exalta la sang
i anticipa
de subtil fragància
el que encara no  es  fragant,
cóm  explicar  el desig del bosc
de respirar la branca
en fremir-lo l’aucell amb el seu cant,
els ulls als dits, el cor a les palpentes
eclipsat frec a frec amb els estels penjant,
cóm dir-lo  aquest deliri si sóc muda,
si  m’ engoleix la veu, golut,
aquest instant…

carmina ral

estels