com descloure…

com descloure en un gest
el peu mediterrani que el most fa enterbolir?

el cicle virolat d’aquell encís
que al clos de llicorella
evoca en el mestratge l’arrel de Dionís,

com descloure en el tap
l’entranya del raïm?
la justa transparència
sobre el gra envellit
que estructura en boca
i carrega el sentit
dels aromes i notes del brot genuí,

com descloure en  l’art del cupatge les races del  vi..?

 

carmina ral

dionis

 

 

 

Anuncis

m’ha pres…

m’ha pres el rumb
una centella
viva en el ressagot
de mar desfeta…

a recer  de l’amnèsia…
m’ha  pres el vent el  mot
per donar nom a la inclemència
i a l’incert horitzó  neulit de boira

puix no devasta la nosa vora el ras
sinó,saber-la intacta,la memòria…

 

carmina ral
pres

de nou en el respir…

de nou en el respir
l’espera amiga…
sentir el gust de la calç,
la pal·lida grogor,
carràs de Macabeu
assaborida,

m’avança titil·lant  la jovenessa
damunt la flor de fruita blanca
a la collita,
la desvetlla de fusta, persistent i antiga
que ja s’aireja de Milmanda a l’Abadia,

sentir  la companyia del seu plor
i del gotim que neix subtil
i fructifica
estimant  la maduixa i la cirera
per ser-ne amb elles  beuratge de la terra

i quan s’aturi la corrua del esforç nodrint la primavera
de saó i d’aroma l’harmonia…
dolçament despampolar els sarments
per quan arribi, com un fill,
la verema de la vida…

carmina ral

de nou

indesxifrable boca…

indesxifrable boca
de nit sonàmbula
serà aquesta la veu que esmolarà l’errància?
la discordia del voler,
el desordre de la set… per saber-la dir, la gana
d’aquell ull esparpellat que em demana
arrapar-se de pestanya
de volum de llavi que fa el desig
quan diu
-cremo-
tal encalça l’angunia els peus descalsos,
arrapar-me amb el cos que no son braços
amb alló que em pregunta la por
i que m’esvalota,
perquè la por es un branquilló que cruix ressec
no te resposta…

 

carmina ral

boca

sadollada d’escata…

sadollada d’escata
m’he internat en el bosc
ensinistrat  el tacte…
en el palp de la molsa dins les fonts
i en el pols de la terra
trobo el pàlpit  més tendre de l’escorç
que fa cruixir  la fusta
travessada d’història
estella  i fongs,

els solcs i les maranyes
esdevenint de por…
bigarrades les gemmes
sota el  crit de la branca
en morir farts d’estam
els abellots,

m’arrela com una ungla
la  clorofil·la  l’os
i só tot just  clavada 
a l’espai de les llavors…
prò em desperta de sobte
en un va i ve sinuós
la dansa transhumant
d’onada i formigó :
de nou em se, a la fosca,
voltada d’ulls de bou
sirena de bocana
allà al  Moll del Morrot…

carmina ral

 

escates