quan d’un en un…

 

quan d’un en un
s’apaguin els estels
i s’embriagui de fosca tot el cel…
acluca fort els ulls !
puix que així un cor no sent
i xopa el cos menut
de rierol amagat dedins l’herbei,
que t’amarin les flors amb corol·les i estams…
dins l’atapeïda fronda de vesc blanc
i quant t’enlairis…cuida’t,
no de la serralada…
sinó del breu motiu que rau en l’entrebanc

 

carmina ral

quan d

 

Anuncis

de tanta trencadura…

de tanta trencadura…
m’han envescat d’abella i fló la pell,
prou que’l declino aquell garbell de dístics
vers les parets sordes que invoquen remoreig
i què obstinats renillen els destrers…
ben macats per la sang òrfa i podrida
des del cenacle fins els llims fanguers
on va coient…
menys flexible,més perpètua i amiga…
l’atapeïda llenca del turment
que lenta i pèrfida s’aboca
dins la curvatura isòmera del temps…

 

carmina ral

de tanta

 

 

et miro anar…

et miro anar d’un lloc a l’altre…
bastint allò que no veig,
prò et segueixo  dins la dansa
de ritme, sang i batecs…

vers  l’oleatge estampat
de cargols i sentiments…
vull destriar les presbícies
del teus accidents interns…

i vull abrandar guspires
d’aquell foc escadusser
aixoplugat a la cua
d’un estel que abrussa enterc…

abraça’m amb les mans tèbies,
palmells com pans de pagés…
d’aquell segador que arrenca
de la natura els secrets…

 

carmina ral

et miro

No et moguis…

No et moguis.
Esllavissa el cantell…
carreus  a l’ànima,
però has de creure…
en el clos designi de la Moira blanca,

si vestida de maó
et segella aquell mall
que empeny la forja…
amanyaga’t  de rou
per ofegar-la
i nua ,amb  calma molla,
tot l’enrenou del aigua…

 

carmina ral

moira