vora el bleix…

 

vora el bleix satisfet…
sota un far abatut per les llunes insomnes,
el plaer es aquell joc animal
on no guanyen a  l’envit  les  cartes
i bresso-la amb temprança
i fa  reviure…
la tèbia morbidesa que subjuga l’ànima,
la feredat voraç d’allò tangible
des de la postrer baula precedent al palp
fins a l’espina roent de posseir-te…

 

carmina ral

bleix

Anuncis

impossible…

 

impossible en l’immensa distància…
no esmerilar el desig amb l’enyorança…
ni  persistir  de somni…
tant com  s’enrampa  l’ànima
covant fugaç l’estel·la acariciada,

impossible avui
no arrecerar l’esguard
al filferro dels dies…
que candent va forjant
l’avui de llamp forcat
sense cartografies…
aquell paisatge insòlit
de barrots i  de  gàbies
que anomenavem pàtria
allà vora el foguer de la rondalla…
avui sense remor
de vers…ni tramuntana…

carmina ral

impossible

no hi ha res…

no hi ha res més subtil
que un estrèpit d’ocells…
o la flama estrafent
la ductilitat voluptuosa de la  cera…

he aprés la ganya de l’amor ferit,
el somni vençut per les esquerdes…
en la tendra dringadissa de les veus,
subjugat el brancatge a les  concupiscènces…

i  del perfil badat de l’asfòdel
brunyit en el miracle espés de la puncella
he aprés la condició del zel
alimàri  i sagnant,
entre la boira ferma…

carmina ral

asfòdel

vull caminar…

vull caminar suara  l’oxigen dels marjals…
els  flocs  inversemblants reblerts  de nusos,
allà on els trams primaris costaven travessar…
sempre intuïnt la  lluïssor darrera els cúmuls,
quan tot era  immediat i  tot llunyà…
un migratori desvarieig de la nudesa
en aquell caire que s’obria al bellfinal
i perbocava les catàfores perfectes…

no puc per més que el pòsit entomar
i anar colant…
aquell enèssim cafè de la impaciència
i de mal grat deixar reflexionar
sobre la transgressió del cos als hermenèutes…

 

carmina ral

vull caminar

mudes…

amb la dèria de mudar
cerco un  lluert…
doncs ell es mestre en els canvis de la pell
i jo… tan sols encerto  a repassar
amb el llàpis escapçat
el bescoll de l’horabaixa cap al tard…
i es una poda cansada
aquest  haver  de  reemplaçar…
que  no  escau  sense voler
com potser canvia la veu l’adolescent…

i em fa temó desvestir-me  el tegument!

a la fi serà ben cert
que em  renovo el dni només per ser…

carmina ral

mudes