enlloc viu la certesa…

 

enlloc viu la certesa
de l’atzar profètic…
no cal encomanar-nos
de fer emmudir el futur
enumerant eons,recomençant silencis…
només som  fills del nus
que enllaça les contendes,
que no ens paga la pena l’enuig
ni la sofrença…
puix regalimen l’eix
les aigües primerenques…
qué som vàstags banyats
dins la inquieta tardor
d’un occident rendit
conreant ventres,
la sal irredimible a l’esvoranc,
l’alé gojós…
d’un Odisseu perplex,
sospir de  gestes…

 

carmina ral

enlloc

Anuncis

pàram de nit…

pàram de nit que es companya…
revenint sols debolits,
com un atzur de mirada
bada el glaç que mor als dits
i ve amb tornaveu tan prim…
que encara  sento el bruit
que puny desfermant la gana
d’aquell desig agredolç
de la teva pell llunyana…
que porto ingènua de roses
espases a punta d’alba
pel viarany de les foscúries
malferint la nuvolada…

desert de lluna  arquejada
per damunt del desconsol
llarg silenci dins la templa
que es allà on el mall es fon…
si tu vens gebrat d’estàtua
que si vens fràgil d’udol
de l’herbari de les ànsies
parla’m amic…del que et dol

 

carmina ral

param

si més lluny de la fosca…

 

si més lluny de la fosca, tu em cridares
com tornaveu d’invocacions, reblert,
sota un cel nostre d’estrelles tapades
jo deixaria el  poema incomplet…
puix  més propera  d’on suspèn la ploma
és la commoció de l’aire de quan vens
i em tornes rodamón d’alló invisible
i em dons la llibertat de plorar el gres
que  fetes son de pedra les malures
i en un fremir de vol que no es perceb
antigues veus  que encara dins mormoren
belluguen com falenes els retrets…

 

carmina ral

si més lluny de la fosca

 

atònita al bellmig…

 

atònita al bellmig
de l’hora que no baixa…
qui sap si es que la nit no ha gosat descendir
per no voler mai caure…
prò apreta la mirada
aquesta llum voraç
que bada l’espigó
i ofega el cap del llast…
voldria tenir arrels
i riure’m sota terra
llençar-me al buit del  sotabosc
per germinar una selva
o asseure’m entre blondes
dins el bagul tancat
per  nar fent-hi  recompte
dels capvespres robats…

 

carmina ral

atonita

des de l’acre…

 

des de l’acre sanguí d’un sol occit…
albiro amb ulls de nauta
el rastre del missil
ferint cuirasses,
com més pregon el vol…
més llarga la politja que em  roda avall  el cor
damunt la bruna platja
i no em cal més  pretext per conquerir la por…
que el crit que al son fa estatge
el tacte entreverat d’aquell retret…
desallotjat el gest,
la soletad de l’ànsia…d’enfonsar-se

carmina ral

des de