dies…

dies sense cap mot
per fer dreçar paraula…
sento els crits de la veu
vessant-me els ulls de parla…
dies de giravolt,
d’espiral  oxidada,
glapir dels aigüerols
que han fet bassals de nit
emmirallant  de rou
tota la fosca blava…

dies de peu descalç,
tentina emparaulada
per no petjar escampall
de sal feta deriva…
sibil·la en sóc d’un mar
i en prenc la plaentia
-la bala del desig
d’una arma enterbolida-

carmina ral

dies

Anuncis

hi ha un forat…

hi ha un forat
de mans gastades…
un forat de rels que escupen
encenalls que han madurat
el furor de les paraules…
i que no ha sigut capaç
d’engolir-me  aquest verí
que es privilegi de l’ànima
i la penja desmembrada…
de les ombres de la tija
al llindar de la liana
i a les branques de vellut
d’aquell déu emmetzinat
que somia incertituds…
tan serenament confós
com voluptuós Tannhäuser,
sempre embadalit de bosc…
de desig inabastable…d’immolar-se

 

carmina ral

 

hi ha un forat