si més lluny de la fosca…

 

si més lluny de la fosca, tu em cridares
com tornaveu d’invocacions, reblert,
sota un cel nostre d’estrelles tapades
jo deixaria el  poema incomplet…
puix  més propera  d’on suspèn la ploma
és la commoció de l’aire de quan vens
i em tornes rodamón d’alló invisible
i em dons la llibertat de plorar el gres
que  fetes son de pedra les malures
i en un fremir de vol que no es perceb
antigues veus  que encara dins mormoren
belluguen com falenes els retrets…

 

carmina ral

si més lluny de la fosca

 

Anuncis

atònita al bellmig…

 

atònita al bellmig
de l’hora que no baixa…
qui sap si es que la nit no ha gosat descendir
per no voler mai caure…
prò apreta la mirada
aquesta llum voraç
que bada l’espigó
i ofega el cap del llast…
voldria tenir arrels
i riure’m sota terra
llençar-me al buit del  sotabosc
per germinar una selva
o asseure’m entre blondes
dins el bagul tancat
per  nar fent-hi  recompte
dels capvespres robats…

 

carmina ral

atonita

des de l’acre…

 

des de l’acre sanguí d’un sol occit…
albiro amb ulls de nauta
el rastre del missil
ferint cuirasses,
com més pregon el vol…
més llarga la politja que em  roda avall  el cor
damunt la bruna platja
i no em cal més  pretext per conquerir la por…
que el crit que al son fa estatge
el tacte entreverat d’aquell retret…
desallotjat el gest,
la soletad de l’ànsia…d’enfonsar-se

carmina ral

des de

vora el bleix…

 

vora el bleix satisfet…
sota un far abatut per les llunes insomnes,
el plaer es aquell joc animal
on no guanyen a  l’envit  les  cartes
i bresso-la amb temprança
i fa  reviure…
la tèbia morbidesa que subjuga l’ànima,
la feredat voraç d’allò tangible
des de la postrer baula precedent al palp
fins a l’espina roent de posseir-te…

 

carmina ral

bleix

impossible…

 

impossible en l’immensa distància…
no esmerilar el desig amb l’enyorança…
ni  persistir  de somni…
tant com  s’enrampa  l’ànima
covant fugaç l’estel·la acariciada,

impossible avui
no arrecerar l’esguard
al filferro dels dies…
que candent va forjant
l’avui de llamp forcat
sense cartografies…
aquell paisatge insòlit
de barrots i  de  gàbies
que anomenavem pàtria
allà vora el foguer de la rondalla…
avui sense remor
de vers…ni tramuntana…

carmina ral

impossible

no hi ha res…

no hi ha res més subtil
que un estrèpit d’ocells…
o la flama estrafent
la ductilitat voluptuosa de la  cera…

he aprés la ganya de l’amor ferit,
el somni vençut per les esquerdes…
en la tendra dringadissa de les veus,
subjugat el brancatge a les  concupiscènces…

i  del perfil badat de l’asfòdel
brunyit en el miracle espés de la puncella
he aprés la condició del zel
alimàri  i sagnant,
entre la boira ferma…

carmina ral

asfòdel

vull caminar…

vull caminar suara  l’oxigen dels marjals…
els  flocs  inversemblants reblerts  de nusos,
allà on els trams primaris costaven travessar…
sempre intuïnt la  lluïssor darrera els cúmuls,
quan tot era  immediat i  tot llunyà…
un migratori desvarieig de la nudesa
en aquell caire que s’obria al bellfinal
i perbocava les catàfores perfectes…

no puc per més que el pòsit entomar
i anar colant…
aquell enèssim cafè de la impaciència
i de mal grat deixar reflexionar
sobre la transgressió del cos als hermenèutes…

 

carmina ral

vull caminar

mudes…

amb la dèria de mudar
cerco un  lluert…
doncs ell es mestre en els canvis de la pell
i jo… tan sols encerto  a repassar
amb el llàpis escapçat
el bescoll de l’horabaixa cap al tard…
i es una poda cansada
aquest  haver  de  reemplaçar…
que  no  escau  sense voler
com potser canvia la veu l’adolescent…

i em fa temó desvestir-me  el tegument!

a la fi serà ben cert
que em  renovo el dni només per ser…

carmina ral

mudes