guarda

guarda la feretat aquesta
d’estima’m,
se t’inflaran les venes
i no podràs deixa’m…

guarda l’incendi breu
i esmola l’instant
que perviu la vida
com un llampec de far…

 

carmina ral

guarda

 

 

 

Anuncis

cremaré…

 

cremaré les paraules
cada guspira un mot…
perquè les flors que et torben
no en saben res del foc

perquè torni la verba
a bategar amb la mètrica del cor
atiaré la flama pel rierol de tinta
que fa del vers drecera de l’amor…

 

carmina ral

1504118636203922182460

boca fèrtil…

 

boca de pàtria emmudida,
brosta de rou i de fang,
boca fèrtil en la treva
que empeny un poble descalç…

boca de terra partida
per no caure a l’esvoranc
porta llum a la sortida
prò altres panys en tenen clau,

boca que parlàre ungida
per la llengua de la sal,
si li sagna la geniva
no te ullal per mossegar…

 

carmina ral

boca

desperta’m prec…

encara que setjada pel llanguit dels dies
i  encinta sia de totes melangies…
desperta’m prec
d’aquestes les fondàries
i àdhuc les teranyines
i planta’m com  ginesta a dintre  l’hort de l’illa,
que creixi de nuesa i de grogor escolpida
i sega’m a l’hivern de tot el desconhort,
que en front l’estèril gleva
més ombra no faria…

si no et vegues mai més
malalta de tardor…
a la barana del  far
de l’altre temps
a comptar i descomptar…
les ones del revés,
jo m’asseuria…

carmina ral

despertam

estralls

com la certitud del vers
burxant la matinada,
llera de sal voreja
l’eriçat vagareig de les onades

així serà l’estrall
d’un blau de mar severa
que’m perllongui en la fam
com una escata hereva

així serà el cremall
que fa l’ànima encesa,
que fa la subversió
després de la foguera

i  furtiva s’empara
i besa amb la mirada
la bellesa secreta
de l’ombra quotidiana…

 

carmina ral

estralls

hi ha una llum…

hi ha una llum tan trencada…
lentament va caient,
asseguda a la Cala m’exilio
en la cruel bellesa del teu vers,

hi ha una pluja tan prima…
que plou fang i llampecs
amarant com la infància
la resta de la vida,tanmateix,

hi ha un abans de la fosca…
i un després que s’afoni a negre intens,
capturada dins l’ombra
aquella nuesa bruna on canta el bes,

hi ha un gargot que dibuixa…
la grega  traça, setge  del meu nom,

hi  ha un far que llambregueja…
abans que els ulls d’Ulisses
escampin per la platja tot el dol

 

carmina ral

hi ha

més enllà…

més enllà d’Es Vedrà
la boira agresta
s’endú l’escarpadura
del teu illot llunyà

i tot alló de mi
que m’escriu el  poema
deixant rastre d’escuma
rera el llast  enllunat
i tot alló dorment dins la teva pena
orfa de les manyagues
i altres estims…

més enllà de la mar
de sal retuda 
per dibuixar brodat un sol d’abril,
sense  parany d’enyor
apàtrida i perduda
i el teu amor silent surant enmig…

 

carmina ral

esvedra

no em fa por…

no em fa por despullar-me
el meu… es un bell nu

– vinclada duc la pell
mig de sol, mig de fum –

mollament sent la lluerna
com va  tatuant i brunz…
la lírica marcida amb el seu crit golut

i no em fa por ennuegar-me
amb nus fressat d’acer…
la pena prenc del pètal,
de podrir-se entre retxes
sota un  agost extrem…

carmina ral

bell

tinc una llavoreta…

tinc una llavoreta
en un solc ben  dins
que es malvasia dolça
arrelada al pit,
quan la vinya es ombreta
i baixa a pleret
de  la  lluna prou plena
vora el coster…
blanca  d’una garnatxa
i del sauvignon,
el gewürztraminer
o el picapoll…

prò si la lluna es fa roja
farà un vi fosc
d’aquell plor del sarment
a l’ampolla clos
amb gust de carinyena
o del merlot
del trepat de la Conca
o del noir pinord…

carmina ral

llavoreta

reemplaçaré les portes…

reemplaçaré les portes cansades
dels seus murs,
les vermellors  safranes  dels balls i les tonades
d’aquest món inmens tant costerut
d’antics carrerons i rambles empinades
les branques  del meu poble diminut…

caminaré lliscant la sal de les engrunes,
les soques quasi arbrades,
embarbussats el  peus
de tantes altres cames,
damunt la terra esquinçada del desert
avançaré per rebre la contra  del meu vers
fins fer-ne de la pell l’únic recer 
penjat  indolentment
a l’armari d’entretemps

carmina ral

reempl