Exhausta…

Exhausta…
del joc cec de les certeses,
de mirar les vastedats
que infinites es dobleguen,
d’escòrre’m l’ànima tota…
a poemes,
avui no puc per més
que nuar als ventres
aquell llibant que em mena
a horitzó sense final
conquerit a pols de lletres
i que escriu ardidament
el vell desig de reconèixe’t
i que diu en cada petja
que ensamblaré el meu sexe
al de la terra
ajaçada i ensems
com aigua a la tempesta
només per sentir a port
recer de veles
només per donar al cor humit
la febre
del clam eixordador…
congriat…de feres

carmina ral