Tendre juny de les aloses que enfervoreix el sentit confós de tombants i encontres rere porta ull sangtraït… Potser l’hàlit de la terra que escalfí el cor… Read more “Tendre juny…”
A la plaça…
A la plaça del meu poble
hi han llambordes del passat,
petri repòs de coquines
d’algun temps que es va aturar,
quatre angles amb porxada…
capitell de flors ornat,
nombres gravats que assenyalen
les parades del mercat…
Al bellmig entre garlandes
esguarda un avet gegant
-a la plaça del meu poble
aquests son dies esperats-
canta el gall i la gallina,
s’estarrufa l’ànec gras,
tafanegen a tothora
els tions embolicats…
Som infants aquestes dates
tots els menuts i els més grans,
extasiades les mirades
sobre els pessebres gebrats,
rius d’estany les sínies roden,
feixos de llenya a les llars,
pastoretes que pasturen
amb dolcesa els seus ramats…
A la plaça del meu poble
sento avui un goig més gran
que em fa apreciar la riquesa
que en el cor fa l’amistat,
així doncs amics i amigues
des de el Mercadal estant
es el que vull desitjar-vos :
que passeu un BON NADAL!
carmina ral
com un astre…
com un astre rebel…
errívol de la llum,
el prisma transparent
travessa en siena pur
el llenç del firmament…
la línia incandescent
esboça el plor d’un au
la blana veu del plany…
sobre el tauler del cel
que el cos d’allò que es bell
té els ossos fets de vidre
i de sarment,
del batre d’un alè
que intermitent oscil·la… i es calent
que el pols viu al clivell
com un ocell perplexe
dins la pell,
a les artèries creix
l’arquitectura lleu
-carnosament voraç-
d’un aleteig…
carmina ral
Plaer de ma vida
plaer privat,físic,
molt dígit,
sense motiu ni causa…
em fa addicta al vici
de posseir paraula
i escric per tothom o per ningú alhora
expandeix la tinta
boca que emociona
que dispara baules
sense cap pistola…
-llevi’m la fretura
del carbó botxí
que em se de la fulla
l’esguard pelegrí-
amb aquest desig natural d’existir
que m’ha fet la set de la set de llegir
i m’excita la ment…
tants mons bullint dèries dins el pensament !
m’encaparren la pensa
ben lluny de la gent,
doncs així soliua
quan ningú no es sent,
quan ja duc la bata
de boatiné…
es quan veig renéixer la pàgina embriaca
que torna bacant la meva ànima casta
i amara amb la pluja del mot que no cansa
l’indomable so que escandeix…
el llenguatge
carmina ral
“imatge Joan Brossa Poesia visual”
Exhausta…
Exhausta…
del joc cec de les certeses,
de mirar les vastedats
que infinites es dobleguen,
d’escòrre’m l’ànima tota…
a poemes,
avui no puc per més
que nuar als ventres
aquell llibant que em mena
a horitzó sense final
conquerit a pols de lletres
i que escriu ardidament
el vell desig de reconèixe’t
i que diu en cada petja
que ensamblaré el meu sexe
al de la terra
ajaçada i ensems
com aigua a la tempesta
només per sentir a port
recer de veles
només per donar al cor humit
la febre
del clam eixordador…
congriat…de feres
carmina ral
hores…
He inquirit als peus
sobre un temps d’aigües blaves…
a la pell… el foc
de les nits immolades…
He buscat el feix
de besllum que esmussava
ferotgia d’ocres
envaint vesprades…
M’abellit vestir
de nuesa i albarques
el preu de la fam
infinita debades…
Més l’hora que cerco
ha brollat del solatge
de la sorra alba
dibuixant miratges…
l’estona habitada
es dintre una llàgrima
que espera aquell vers
de l’estrofa salada…
Aquesta hora envejo
i la se ben guardada
a la brúixola antiga
d’agulla imantada,
insistent sageta
que fervent senyala…
latituds de nina
a la torre de guaita…
carmina ral
paraula…
paraula que respira…
de vegades la paraula porta ira
paraula que suplica un copet a l’espatlla
o una infusió de sàlvia
paraula que s’asfixia
paraula de la euga quan renilla,
paraula de gavina
paraula degollada
per la ploma assassina
que mai no van ser prou
aquells vint anys i un dia
que no hi ha més oprobi
que gàbia dins un foli
una presó prohibida
amb barrots de quartilla
l’escoliosi aguda
de llengua compulsiva
de llengua que s’enterca
que s’enfila
trífida i desabrida
com un infaust trident
a reventar esclatant
tot el ventre del cel
i de la boca maconda
diluvi aiguat superb
de totes les paraules
que son fruita del temps
i anar deletrejant
la veu de la sement
carmina ral
l’objecte del desig
del jove tornaveu
que esboça de paraula
a les boques del metro
a les portes del retret
i a l’estòmag del cuc
obès i parauler
que ignorat ocupant
va emparaulant-me el dins
va devorant-me lent…
de vidre…
algú m’ha bufat dins…
m’ha fet de vidre,
m’ha fet de vent si cap,
m’ha fet de polpa d’au
per volar lliure…
algú m’ha fet giravoltar,
m’ha fet d’argila roja
vertigen boig,flamíger,
algú m’ha fet de ritme
de torn que manxa un peu humà…
crisàlide de neu,
algú m’ha fet clepsidra
per prou vessar el desgel,
algú m’ha fet dolor,
algú m’ha fet cançó,
per esbombar cinismes…
llavors jo l’he sabut
la importància del gest
que fa el somriure:
la seda i la dolçor
d’algú que espera el foc
la guarda d’aquell cos
de qui em va acaronar
palpant la tempestat
a les parpelles tristes
sempre he sabut en mi
a la amazona invicta,
la saba descendint
prenyada de lluïssors
els viaranys d’Esmirna,
el món que fa un sol bri…
la riquesa invisible
teixida amb fil de bram
i de seïsme,
aquella que mai no serà objecte
de furt imprevisible,
sempre he volgut saber
la meva part fenícia,
la part de la sabina,
vindicar el rastre del llinatge,
l’atavisme…
la meva sang nord-africana,
la meva sang jueva,
el gresol del genoma que em feu goda,
la part que em toca mora,
la meva part heretge,
la traça dels perfils d’aquells ancestres…
no! en la recta avinguda
ni al jardí
sinó en el zèfir sinuós
desertant calls ombrius
i bufant-me…per dins…
que m’han sargit de vidre i de verí :
el fil, la terra verge,
el laberint…
carmina ral
Hatuey…
recordo Hatuey…
el llinatge ferreny
de qui fou un heroi,
un asteroide etern…
víctima de l’odi
de l’extranger cruent
fruit de la intolerància…
el despreci permanent,
Hatuey…
el de la rebel·lia ran de pell
i aquella immensa veu…
d’Antonio Montesinos
clamant sobre el desert,
també que es la teva veu,
es la meva veu…
per remoure conciències
de tanta, tanta gent,
fer-nos forts mentalment
fer la revolució
del triomf de la bellesa
enfront la cara
més fosca de la por,
que l’odi de la bèstia
de la marginació
mutila el mestissatge
amb tot el seu tresor,
alló que es diferent
prò que ens fa consemblants,
desinclusions punyends…
de pega els jerifalts,
pels maleïts papers
s’explota els immigrants,
per xò hem de esser valents
enderrocar amb somriure els violents,
abrussar estereotips
contra les dictadures
del menyspreu,
emparaular de versos
els murs i les presons
compartir poesia
contra les desraons…
ser nauta…
jo voldria a la riba
revoltada de blanc
devers l’escuma viva
alzinament surar
mirar la dansa núbil
dintre la fauce astral
i a la claror del mite…
adesiara…la nau,
fer de polsim solatge
d’aquell bolic del blau
i navegant envistes
d’algun galfí…extravia’m…
com nauta de tempesta
amb solc llaurar la mar
maldant l’arada prima
ingènua de l’afrau…
i desxifrar entre bromes
bessona de la sal
el vol de la gavina
les veles…ormejant
carmina ral
Alló barbar dins meu 